Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista
Saved in:
| Title: | Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista |
|---|---|
| Authors: | León Mercader, Núria |
| Contributors: | University/Department: Universitat Internacional de Catalunya. Departament d'Humanitats |
| Thesis Advisors: | Vallès-Botey, Teresa, García Rodríguez, María José |
| Source: | TDX (Tesis Doctorals en Xarxa) |
| Publisher Information: | Universitat Internacional de Catalunya, 2025. |
| Publication Year: | 2025 |
| Physical Description: | 628 p. |
| Subject Terms: | Paròdia, Teoria literària, Franquisme, Literatura catalana, Humanitats |
| Description: | La tesi Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista és un estudi que segueix una organització tripartida. A la primera part, delimitada al segle XX, es ressegueixen les diferents teories sobre la paròdia dels autors més destacats de les principals escoles literàries: el formalisme rus, la teoria bakhtiniana, l’estructuralisme i el postestructuralisme, l’estètica de la recepció, el deconstructivisme i les diverses teories del concepte que es donen en el context de la postmodernitat. A manera de manual, doncs, proporciona un resum crític de les teories modernes i postmodernes més importants que concerneixen el recurs en qüestió i n’ofereix una primera aproximació a la seva complexitat conceptual. A la segona part, es planteja la pròpia proposta de caracterització de la paròdia, que, en primer lloc, té en compte els factors següents: l’etimologia, la comicitat i l’humor (amb un abast interdisciplinar centrat en autors com Bergson, Freud i Berger), la recepció, l’actitud del parodista, la finalitat de la paròdia, el vessant comunicatiu i lingüístic del recurs i el seu grau d’especificitat. En segon lloc, s’ofereix una delimitació clara d’aquesta modalitat respecte de formes afins com ara el burlesc i el transvestiment, el pastitx, la sàtira, la ironia i la metaficció. A la tercera part, s’aplica la proposta formulada anteriorment a un mostrari de textos catalans susceptibles de ser analitzats com a paròdics i que se circumscriuen en les coordenades del franquisme, un període especialment fosc per a la societat catalana. Entre els criteris per a la tria dels materials, s’ha tingut en compte: a) manifestar l’heterogeneïtat del recurs paròdic mitjançant exemples dels tres gèneres tradicionals: poesia, narrativa i teatre; b) aportar un mostrari variat quant a procedència geogràfica, de manera que bona part de les zones dialectals del català hi quedin mínimament representades; c) delimitar l’espectre cronològic als anys compresos entre el 1939 i el 1975; i d) donar peu a una anàlisi que respongui a diferents aproximacions a la paròdia, sobretot pel que fa al grau de concreció. En aquest sentit, doncs, s’hi troben, des d’un zoom més detallista, l’anàlisi d’una única obra (per exemple, els casos de Pere Calders i Terenci Moix) o, des d’una òptica més panoràmica, l’estudi de la paròdia a través d’un tema (el mite d’Odisseu vist per Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Guillem Díaz-Plaja, Rosa Leveroni, Nicolau M. Rubió i Tudurí, i Llorenç Moyà Gilabert), d’un autor (les trajectòries de J. V. Foix i Vicent Andrés Estellés) o de la reacció contra un període (l’antinoucentisme condemnatori de Pere Quart i Salvador Espriu). |
| Description (Translated): | Comunicació, Educació i Humanitats (RD 99/2011) |
| Document Type: | Dissertation/Thesis |
| File Description: | application/pdf |
| Language: | Catalan; Valencian |
| Access URL: | http://hdl.handle.net/10803/695013 |
| Rights: | L'accés als continguts d'aquesta tesi queda condicionat a l'acceptació de les condicions d'ús establertes per la següent llicència Creative Commons: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-nd/4.0/ |
| Accession Number: | edstdx.10803.695013 |
| Database: | TDX |
| Abstract: | La tesi Contribució a la paròdia literària (segle XX). Teories, propostes de caracterització i aplicació a una tria de literatura catalana del període franquista és un estudi que segueix una organització tripartida. A la primera part, delimitada al segle XX, es ressegueixen les diferents teories sobre la paròdia dels autors més destacats de les principals escoles literàries: el formalisme rus, la teoria bakhtiniana, l’estructuralisme i el postestructuralisme, l’estètica de la recepció, el deconstructivisme i les diverses teories del concepte que es donen en el context de la postmodernitat. A manera de manual, doncs, proporciona un resum crític de les teories modernes i postmodernes més importants que concerneixen el recurs en qüestió i n’ofereix una primera aproximació a la seva complexitat conceptual. A la segona part, es planteja la pròpia proposta de caracterització de la paròdia, que, en primer lloc, té en compte els factors següents: l’etimologia, la comicitat i l’humor (amb un abast interdisciplinar centrat en autors com Bergson, Freud i Berger), la recepció, l’actitud del parodista, la finalitat de la paròdia, el vessant comunicatiu i lingüístic del recurs i el seu grau d’especificitat. En segon lloc, s’ofereix una delimitació clara d’aquesta modalitat respecte de formes afins com ara el burlesc i el transvestiment, el pastitx, la sàtira, la ironia i la metaficció. A la tercera part, s’aplica la proposta formulada anteriorment a un mostrari de textos catalans susceptibles de ser analitzats com a paròdics i que se circumscriuen en les coordenades del franquisme, un període especialment fosc per a la societat catalana. Entre els criteris per a la tria dels materials, s’ha tingut en compte: a) manifestar l’heterogeneïtat del recurs paròdic mitjançant exemples dels tres gèneres tradicionals: poesia, narrativa i teatre; b) aportar un mostrari variat quant a procedència geogràfica, de manera que bona part de les zones dialectals del català hi quedin mínimament representades; c) delimitar l’espectre cronològic als anys compresos entre el 1939 i el 1975; i d) donar peu a una anàlisi que respongui a diferents aproximacions a la paròdia, sobretot pel que fa al grau de concreció. En aquest sentit, doncs, s’hi troben, des d’un zoom més detallista, l’anàlisi d’una única obra (per exemple, els casos de Pere Calders i Terenci Moix) o, des d’una òptica més panoràmica, l’estudi de la paròdia a través d’un tema (el mite d’Odisseu vist per Carles Riba, Josep Carner, Mercè Rodoreda, Agustí Bartra, Guillem Díaz-Plaja, Rosa Leveroni, Nicolau M. Rubió i Tudurí, i Llorenç Moyà Gilabert), d’un autor (les trajectòries de J. V. Foix i Vicent Andrés Estellés) o de la reacció contra un període (l’antinoucentisme condemnatori de Pere Quart i Salvador Espriu). |
|---|